Categories
General
Sortides
Notícies
PREMIS LITERARIS JOAN TRIADÚ DEL RIPOLLÈS 2019[General]
Dimecres, 08 de maig de 2019PREMIS LITERARIS JOAN TRIADÚ DEL RIPOLLÈS 2019

Com cada any, el nostre institut ha participat dels Premis Literaris Joan Triadú del Ripollès. Enguany, l’elaboració dels textos s’ha fet directament a l’aula, a partir d’una proposta en forma d’esborrany que l’alumnat ha preparat a casa. Després, a l’aula, i amb l’ajuda de diccionaris i del professor, els alumnes han passat en net el seu text.

Un cop fets els textos, el professor els va valorar per tal de trobar els millors per anar al concurs, que no necessàriament van ser els que van tenir la millor nota. Els alumnes que van tenir un text seleccionat, el van haver de passar en net i enviar-li al professor, que els va trametre a l’organització del concurs.

Aquest any ens ha anat molt bé, ja que hem tingut 5 premis; en la categoria Bastiments, reservada als alumnes de 1r i 2n d’ESO, el primer premi ha correspost a la Georgina Obrador (2n A), amb el seu text Records de frontera, una narració que parla del drama dels treballadors de les mines. El segon premi ha correspost al text Una petita esperança, de la Laia Llongarriu (2n B), en què transcriu el diari d’una adolescent que ha decidit fer un canvi molt important en la seva vida. Pel que fa a la poesia, el primer premi ha estat per a Abans de la foscor, de l’Edna Rodríguez (2n A), un poema sobre la fatalitat.

Pel que fa a la categoria Puigmal, de 3r i 4t d’ESO, el 2n premi ha estat per l’Ona Pujol (4t) amb Instint, una narració torbadora entre dos personatges; pel que fa a la poesia, la Neus Reyné (4t) ha obtingut el 3r premi amb Desaparèixer, un poema breu sobre l’alliberament en la fi.

Des del centre volem felicitar l’alumnat premiat. Aquí teniu els textos perquè en pugueu gaudir.



BASTIMENTS PROSA

1r premi: Records de frontera, Georgina Obrador Martorell

RECORDS DE FRONTERA

Em desperto i el primer que faig és mirar el meu voltant. A contrallum es poden veure perfectament els puntets de pols. Em tombo cap al costat i veia la Tuca, la meva gata. Li faig una moixaina i seguidament m’aixeco. El llit cruixeix. Em poso les botes de cuir i esmorzo un rosegó de pa ennegrit i sec acompanyat d’un ansat d’aigua calenta per emmollegar-lo. Em poso la brusa, agafo el pic i la pala i em dirigeixo a la porta. Només d’obrir la porta la neu i el fred envaeixen la meva llar. Agafo la jaqueta ronyosa i el petit sarró i tanco la porta suaument. En sortir, l’aire fred i sec em talla els llavis i m’arronso d’espatlles.

Em dirigeixo tot recte cap a la mina. Pel camí en trobo amb Casimir, un molt bon amic de la infància. Recordo com si fos ahir quan jugàvem a les bales a la plaça del poble o quan jugaven a les cartes quan anaven a les Ferreres. Érem tan innocents en aquella època… Ara jo tinc 16 anys i ell en té 17. Tots dos vam començar a treballar a la mina als 14 anys per tenir alguns diners. En aquella època, els nostres pares portaven els diners a casa. Al cap d’un any, jo em vaig quedar sol: el meu pare va morir en un enderroc a la mina i la meva mare no va poder suportar-ho i va morir de pena. En aquells moments vaig pensar d’acabar amb la meva vida, però en Casimir em va ajudar i vam seguir endavant junts. Ell és com un germà per a mi.

Quan arribem a la mina, una suor freda em recorre l’esquena. No és la primera vegada que en passa. Cada cop que he d’entrar a la mina recordo el meu pare, tot el que va fer per mi i no li vaig recompensar. Faig el cor fort i agafo la vagoneta 14; és la més rovellada de totes, però li tinc alguna cosa especial: era la primera vagoneta del meu pare.

Ja són les tres de la tarda. En aquesta hora ens deixen 10 minuts de descans. El primer que faig es posar-me una mica d’aigua a les mans que estan estellades i plenes de butllofes de treballar sense parar. Llavors m’esbandeixo la cara bruta i bec una mica de la glaçada aigua que em queda.

Abans de tornar a treballar es presenta davant nostre un senyor mudat, amb corbata i maletí.

En veure’l, tots els miners, que en aquells dies érem tretze, ens vam quedar estranyats. Mai ningú amb aquestes pintes no havia vinguts fins a la mina.

Ens va comunicar amb una veu alta i seriosa que la mina seria tancada i que teníem tres dies per marxar. En aquell moment em vaig quedar paralitzat i seguidament vaig agafar en Casimir pel braç. El vaig abraçar molt fort i em vaig desfogar de tot.

Hem quedat aquella mateixa tarda i hem decidit marxar cap a l’altre costat de la frontera. Allà hi ha una mina de coure on treballaríem.

Aquesta nevada nit de gener, fent el cor fort, hem sortit del poble amb el nostre equipatge, que no és molt. També m’he endut la Tuca. Hem decidit passar pel costat de la Guardiana, i un cop allà hem agafat el camí cap al coll de Malrem travessant la frontera amb França.

Portàvem dues hores caminant, hi havia una boira espessa que semblava que es podia tallar amb un ganivet. Cansats i fatigats amb una suor que ens recorria tot el cos, els nostres músculs no podien fer gaire res més. Hem decidit parar i dormir al costat de la fita.

Abans d’adormir-me he notat que la boira densa ha començat a enviar-se i ha deixat un petit forat on he pogut veure perfectament la immensitat de les estrelles i aquella preciosa lluna de sang just sobre el meu cap. M’he girat i he contemplat com de gran que és el món, les muntanyes que anys enrere havia pujat amb els meus pares, tots els bons i els mals moments que passat en aquell petit poble.

Ens vam despertar al matí i vam continuar caminant i, finalment, vam arribar a la mina. Any rere any cada dia de la setmana sense cap falta he anat fins a la fita, a contemplar aquell paisatge que anys enrere vaig deixar per poder sobreviure.



2n premi: Una petita esperança, Laia Llongarriu Palomeras

UNA PETITA ESPERANÇA

Divendres, 29 de gener de 2022

Estimat diari, avui podria haver estat un dia com un altre des de fa dos hiverns, quan la mare va morir i tot va canviar a casa.

A les sis ha sonat l'alarma com cada matí. He intentat obrir els ulls, però es resistien a fer-ho, era com si les parpelles fossi de ferro i fos impossible mantenir-los oberts. M'he posat a pensar amb l'escola, el meu refugi per intentar escapolir-me de la problemàtica que em té atrapada. Les imatges de la nit anterior, amb el pare ebri, donant-me cops i insults, es repetien dins el meu cap amb insistència i les llargues hores plorant, fins a quedar adormida, m'havien deixat el cervell mig anestesiat.

A poc a poc i fent un gran esforç, he aconseguit incorporar-me. El contacte de la planta dels peus amb el terra fred m'ha provocat una esgarrifança que ha recorregut tot el meu cos i m'ha empès a aixecar-me. He anat cap a la cuina i la cadira encara era llençada al terra, mentre un munt d'ampolles de cervesa a la pica m'han fet reviure el que havia passat. He obert la nevera amb l'esperança de trobar alguna cosa per menjar, però des de feia temps, a la nevera no hi havia gaire menjar. Només he trobat una poma que l'he guardada a la motxilla per esmorzar a l'escola.

Com una zombi, m'he anat a vestir: els texans i el jersei groc han estat escollits; per cert ha estat el primer que he trobat, però un cop davant el mirall, he pogut veure les evidències de la nit anterior i ràpidament, he canviat el jersei per un altre de coll més alt. De sobte, he sentit el pare que hem cridat des de l'habitació. Ràpidament, he agafat la jaqueta, els guants i el buf i també cridant, he dit que feia tard a l'escola i he sortit sense esperar resposta.

El fred hivernal m'ha gelat la cara i m'ha provocat una nova esgarrifança que ha activat en el meu cervell la part on tinc guardat el meu escut protector, aquell escut que em serveix per amagar la trista realitat. Ja dins l'escola, com una màquina, he posat en marxa el meu somriure i simpatia, feliç de trobar-me dins el meu refugi.

A primera hora, he tret un nou i mig de català! Com a mínim, centrar-me en les tasques escolars, sona els seus resultats!

A segona hora, ens han explicat la historia de la Terra, molt entretingut i interessant, perquè no he tingut temps de pensar amb res més.

Matemàtiques, anglès... tot ha transcorregut amb normalitat, fins que ha arribat l'última hora, quan ens han vingut a fer una xerrada sobre "La Violència".

Al llarg d'uns 45 minuts, una infermera i un agent dels Mossos d'Esquadra, ens han vingut a explicar els nombrosos casos de violència que podem trobar a la nostra societat, les seves conseqüències i el que podem fer si veiem o vivim alguna situació d'aquest tipus. A mesura que les paraules anaven entrant dins el meu cervell, el cor s'anava accelerant més i més; una escalfor pujava cap a la cara i semblava que tot es tornava fosc... sort que la Natàlia se n'ha adonat i o he reaccionat ràpidament i he pogut refer-me sense fer un espectacle al mig de la classe.

A la sortida de l'escola, encara no he posat el peu fora la porta, que ja he tingut la Natàlia i la Neus agafades de bracet una per cada costat i, tot rient i cantant, m'han empès fins al parc del costat. Allà, lluny de les mirades dels altres, han canviat la seva rialla per un posat més seriós i m'han dit:

- A tu te'n passa una grossa, però nosaltres estem aquí per ajudar-te.- ha dit la Natàlia.

- Així que, ja pots començar a parlar o avui no dina ningú! - hi ha afegit la Neus.

Podria haver estat un dia com un altre, un dia com fa molts dies, però avui ha canviat tot! Avui la gran càrrega que he portat a sobre durant tant de temps, s'ha fet més lleugera perquè l'he pogut compartir! Avui, estimat diari, el canvi ha començat!





POESIA

1r premi: Abans de la foscor, Edna Rodríguez Magrans

ABANS DE LA FOSCOR

Pensava en la fi:

caure, caure, caure

i tocar el buit, l’infinit.



Cau en la foscor,

en la penombra

i en l’oblit.



Es dissol,

desapareix,

junt amb la pols còsmica.



Desitja contemplar

altra cop la llum,

veure lo més sublim,

estimar a qui volia.



Ara ja no pot,

és allà baix,

entre el no-res

o en el tot.



Desitja ser lliure

allà dalt,

en la llum.

Però ara ja n té temps de viure.



Ara ja,

no és res i ho és tot,

allà baix,

dissolt en la negror.



PUIGMAL PROSA

2n premi, Instint, Ona Pujol de la Torre

INSTINT

Devien ser cap a les cinc de la tarda quan en Sammy, un noi d’uns quinze anys, es va despertar en un bassal de fang, sota del pont del poble. Li feia mal el cap i al seu costat hi havia en Jack, el seu company, estès a terra. En Jack devia tenir dos anys més que en Sammy. El noi no es recordava de res del que havia passat. Va despertar el seu company i li va preguntar:

-Jack! Saps què ha passat? I saps per què dins del meu cap ressonen les paraules: «Corre, fugim ara que podem o ens atraparan!»?

-No me’n recordo de res! –li va contestar atordit el seu company- Ah, sí! Ja ho sé! Corre, vine, hem de fugir! A les muntanyes estarem segurs.

En Sammy va fer cas a en Jack i van anar a amagar-se a les muntanyes. Però va dubtar un moment:

-Es pot saber de què fugim? Per què no ens quedem al poble i truquem a la policia?

-No hi ha temps per explicacions! Aquí estarem més segurs. Confia en mi.

Abans que es fes fosc, van anar al riu i van pescar una truita. Quan va sortir la lluna, van arribar a una balma i van encendre un foc amb un encenedor que portava en Jack. Van coure el sopar. En Sammy el trobava molt bo, segurament perquè tenia gana. Però en Jack no el va ni tastar.

-Que no tens gana? –va preguntar en Sammy- Per què no menges?

-No et preocupis per mi. Jo menjaré més tard.

-Es pot saber què ens persegueix? Per què ens hem d’amagar?

-Ens persegueixen als dos, a mi per tancar-me a la garjola i a tu per matar-te.

En Sammy tenia por i no sabia per què el volien matar, però no va gosar preguntar-li a en Jack. Al cap d’un llarg silenci va tornar a parlar.

-Quan tornaré a veure la meva família?

-Qui sap! Probablement no la tornaràs a veure mai més. Si no vigiles molt bé el que fas, pot ser que estiguis vivint l’última nit de la teva vida.

La cova on estaven passant la nit estava davant d’un cingle enorme, al peu del qual hi havia moltes roques punxegudes. En Sammy, que no podia dormir, va decidir d’acostar-s’hi per veure el poble i les estrelles de la nit des d’una altura privilegiada. I amb tanta mala sort va relliscar i va caure de dalt a baix. Quan en Jack se n’adonà, ja era massa tard per fer-hi res. Així doncs, baixà a la recerca del cadàver. Quan per fi va trobar-lo, estava molt destrossat i esmicolat. Va agafar la navalla que portava a la butxaca, el va obrir i en va tallar unes quantes costelles, o el que quedava d’elles, i, tal com les va treure, se les va menjar.

Quinze anys més tard, de nit, en una cel•la de la presó hi havia dos homes tancats. Un de trenta-dos anys i un de trenta.

-Aquella va ser l’última vegada que vaig veure en Sammy.

-Per tant, tu ets en Jack! –va dir en Billy, el seu company de cel•la.

-Tu vas enganyar en Sammy! El vas amagar sota el pont perquè t’estaven perseguint per tancar-te a la presó i alhora tu volies matar en Sammy per menjar-te’l! No va caure del precipici per accident, li vas donar una empenta i el vas estimbar! Ets un criminal!

-Sí! -va dir en Jack- I tu també, Billy! Escolta’m: a mi m’han tancat aquí per assassí i caníbal, i si no m’haguessin detingut, hauria pelat a molts més; però tu estàs aquí per matar la teva família! No sé qui és pitjor.

-El teu crim és pitjor! Jo només vaig matar el meu tiet i en defensa pròpia! Tu vas matar en Sammy quan ell confiava en tu! Però no es pot confiar en ningú perquè a la mínima t’apunyalen per l’esquena!

-Sí, Billy. Només es pot confiar en un mateix.

I dient aquestes paraules, el va agafar pel coll i el va escanyar amb les seves pròpies mans.



POESIA

3r premi: Desaparèixer, Neus Reyné Magret

DESAPARÈIXER



Desaparec.

Només en un segon

marxo d’aquest món

quan l’aigua m’envolta.



Desaparec.

S’atura la respiració,

es desvetlla el meu jo;

creixo.



Desaparec.

Només puc somniar,

és com volar,

i segueixo.



Desapareixen

tots els mals

i les sensacions finals

s’afebleixen.



A fora,

tot igual.